Anònim/Piemontèide/Cant 39

Da Wikisource.
Piemontèide - Poèma piemontèis
Anònim
Artorn

GIOBIA CANT XXXIX[modifiché]

Andoa as va vers la fin

A conto coj pì vej che ’n ponta a ’n pich
an broa al nòst Monfrà
vardand andoa ’l sol l’é àut e rich
le Alp anginojà
a lasso s-ciairé ’n fond a l’orizont
dël mar un tochèt bleu
e ij vej dòp ël travaj bele al tramont
passavo për col leu
për vëdde lë spetàcol, ma col’eva
soens as ëstërmava
lassand a j’òm la vita ’n pòch pì greva
e ’l pass peui torna ’rpijava.

Cò noi l’oma montà fin a Superga
a vëdde ’l mond d’antorn
ai temp dla longobarda Saroperga.

A j’era ’n càud da forn.

Chërdìa mi ’d bogé vers ij mè di
e nen ëd torné ’ndré.

“Gavomsse dal passà: mi veuj l’avnì
dësnò ’m but a pioré.”

“Sta brav! ” l’ha dime chila “Già la fin
dël viagi l’é davzin-a.

Staroma sì mach pròpe ’n cicinin.

Dëstissa la toa flin-a.”

Ël tuf coatava tuta la pianura
e ’dcò ij pè dle montagne.

Sentìa d’aria gnanca na filura,
silensi ’n sle campagne.

D’ës viagi arcòrdo bin ij pòch rumor,
un crij, un vers, na ciòca,
me ’n cole dròle neuit pien-e ’d ciairor
dòp vàire di ch’a fiòca.

Ij brich a l’orizont ’s mës-ciavo ’nsema,
colin-e seure, amise.

Pì ponte ’m ësmijavo la midema
e nen tère divise.

“Compagn-me ’nt ël mè temp. I l’hai capì
già tùit j’ansegnament.

A manca mach ch’it parle dij mè di
e peui sarai content.

I penso che ij nòst di a son già des
e sòn a peisërà

a coj ch’am sentiran e col ch’am les
sarà giomai nujà.”

“Son nen autorisà a fete s-ciairé
pì ’n là ’d lòn ch’it l’has vist,
ma sòn l’é pa ’n darmagi, dcò përché
’t ësmije pròpe pist.”

“Che gàbola l’é sòn? Mi veuj savèj
me ch’a finiss la stòria.

Mi ’t lasso pa nen parte sensa avèj
cò sòn ant la memòria.”

“Ma ’t chërde d’esse furb? Un rat ant l’àmola
a l’ha pì ’nteligensa.

Për mi’t ses mach un poj, un verm, na càmola,
perdù l’hai la passiensa!

I l’hai smonute tut ël tò passà
për fete ’n pòch capì
ël pòst e ’l mond da ’ndoa ti ’t ses nà,
ma ’dess a l’é finì.

L’hai fate vëdde ’dcò la mòda vèra
për esse a fin dla vita
beà ’nt ël paradis, la neuva tèra
ch’a nass quand tut a chita.

I l’hai scotà da bin lòn ch’a l’ha dit
ëd fé con ti Nosgnor,
ma ’dess l’é vnùit ël temp ëd tiré drit:
për mi ’nco pòch a cor.”

“Ma sent, foma parèj. Mi ’t giutërai
slongand ël temp ch’it vive
e tut còs ’t l’has contame im butërai
da bin con deuit a scrive.

Se ’n fil ëd poesìa trovëran
a torneran da ti,
con gòj at faran festa, at canteran
ij pòpoj ëd l’avnì
e fin ch’a l’avrà fòrse ’nt un canton
un vej spacià, marensi
a cantërà con ti neuve canson
e ’n son massrà ’l silensi.”

“Mi veuj l’eternità, come j’uman
e nen slonghé la fin.

Ò vita milenaria, come ’n can
sarai dësblà ’n matin.”

Antlora come j’euj l’han liberà
tre përzonere stisse
da ’nt l’àut n’àngel celest a l’é rivà.

“Son mi. It im capisse? ”
a l’ha ciamaje doss.“Son protetor
dla gent dël tò pais.

Ed tùit ij maj peuss esse tò dotor.

Veuj esse tò amis.”

“St’òm sì a veul s-ciairé l’ancheuj, l’avnì.

’T l’avrìe n’àut miràcol? ”

“Mi chërd che ’d conossensa l’é ’mpinì.

Saroma lë spetàcol.

Ël temp a smija a ti me le colin-e.

Ij cit particolar
it peule vëddje mach s’a son davzin-e,
lontan a smijo’n mar
ëd ciàir nen definì. Ma tròp a tir
a paro lòn ch’as treuva
darera a la soa schin-a: ’t pije ’n gir
s’it varde l’era neuva.

Event sensa ’mportansa smijo gròss
mach për la lontanansa

S’at pias pa la figura dël balòss
l’ancheuj vardlo a distansa! ”

“L’avnì?” “Ti pensa a vivlo, ’t fase prima.

’T ses lìber, peude felo.

L’ancheuj, s’it veule, scrivlo ’nt la toa rima,
ma a cor. Come ciapelo?

Ël sécol dla toa cun-a a l’ha lassà
d’ës mond mach l’agonìa.

A n’ha rusiane vàire ’d siviltà
pì tard gumità vìa.”