Anònim/Piemontèide/Cant 37

Da Wikisource.
Piemontèide - Poèma piemontèis
Anònim
Artorn

MARTES CANT XXXVII[modifiché]

Andoa as treuva don Bòsch

“J’é ’ncora ’n personagi da s-ciairé,
andoma vers la fin
dël nòst longh e bel viagi. Sò nòm l’é
don Bòsch: noi pì davzin
adess is porteroma: l’òm ëd Dieu
ancó l’é la rispòsta
a tanti tò sagrin: an chiel ël feu,
ël mej dla tera nòsta
a brusa. ’T pense fòrse ’d trové ’n gir
un lìber sant pì ’d chiel,
për gionta piemontèis? A l’é ’n brut tir
s’it chërde ’nt ël rabel
ch’a-j sìa n’àutra ment sì pì pressiosa
dël preive ’d Castelneuv.

Soa vita ’n umiltà tant ambissiosa
l’é stàita come n’euv
s-ciodù peuj an mes mond. Scotoma sì
la vos dla professìa.

A parla ’l sant ëd còse che ’nt l’avnì

(Për ti son già ’ndà vìa)
un di capitëran: ël fieul pì cit
ëd fomna pòvra assè
a parla sensa por, sigur bel drit
ëdnanz a cont e rè.”

“I spero ch’i capisse: gnun-a mnassa
i pòrt: l’é pa ’l mè stil,
ma i l’hai savù che come ’nt una cassa
a basta ’n gest d’un dil
e ’l sangh a cor, parèj la Ca Real
l’avrà deul e magon
për via ch’a l’ha comportasse mal
ant l’ùltima stagion.

La gesia derobà e perseguità
a crija fòrt e ciàir
al cel: gnun bin tut sòn a portërà.

A càpita da ràir
ch’a tarda la giustissia ’nt ël senté
ch’la men-a ’n tut ël mond
e certo a-j riva ’l d ch’a peul ciapé
chi drit a pensa ’l tond.

Ma ’n ròch l’é ’l cheur dël re: sòn mi lo sai
e ’dcò coj su pì ’n àut.

Sai che Soa Maestà ’m ëscotrà mai,
ma mi gnun tema i sàut.

Me a Dàvid ij profeta ’n di disìo
ch’a l’era ’n pecador
a ti che j’àutri pòpoj maledìo
mi crij: l’é ’n gròss eror
idolatré ’n casà: ch’it garantiss
che sòn a durërà?

Ël gran Vorèj ëd Dieu gnun ampediss.

Ël temp ëd la toa Ca
tra pòch a finirà: l’eve corù
për sécoj për podèj
fé unì tùit j’Italian. Seve riessù,
ma ’d pì ’s peul nen avèj.

Quat rè noi permetoma, nen ëd pì.

Tut sòn l’é decretà.

Ël temp dla ca ’d Savòja l’é finì
për soa empietà.”

Lo trato come ’n mat e chiel ’s na va
con grassia pien-a ’d deuit,
con calma come l’òm che bin a sa
che ’l di peui a ven neuit.

Antlora i l’hai crijaje: “Sta con mi,
bon sant ëd la mia tèra.

Noi quasi dij parent i soma: ti
dabon mostme cò ’d vèra
a j’é ’nt ës mond: da ’n tòch son sì ch’i giro
e veuj giomai fërmé
epura ’ m sento fòl parèj d’un biro.

’T ëstago sì a scoté.”

“Ma ti ’t ses un dij cit che coj mè fieuj
ch’as ciamo Salesian
a l’han tirà ’n pòch su: a val ancheuj
e lòn ripetëran
për sempe le paròle ch’i l’hai dit:
cristian bon, sitadin
onest as gropo ’nsema. ’Dess mi chit:
an gir j’é dij sagrin

A venta ’ndé a giuté la pòvra gent.

L’é sòn toa solussion.

Sta ròba a venta tenla sempe a ment
combèn ch’ij sapienton
a sërco d’archiviela.” “Mach un pòch,
it giuto ’nt ël travaj.

Veuj nen lassete ’ndé. Son pa fabiòch,
mach dòp mi ’m n’andarai.

Veuj fete ’n pò ’d domande. Nen stupì
’t ësmije ’dla presensa ’d
noi doi.” “An verità, mi i peuss bin dì
ch’son quasi mai stàit sensa ’d
miràcoj: un ëd pì a cambia pa.

Lë Spìrit resta un.

Për fete ’n pò s-ciairé Soa Maestà
faroma ’n pòch a prun:
mi dess risponderai ancora prima
ch’a seurto toe question.

At resta mach lë sfòrs ëd buté ’n rima
le mie osservassion.

Condann l’idolatrìa ’d nòst Ëstat,
amand ël mè Piemont.

L’é fasse na nassion ’n pòch a bon pat:
un comandant, un cont

e j’àutri ’ndoa a son ? Na j’é ’d travaj,
’camin-a mach ancheuj.

An gir s-ciàir tròpa gena: chila mai
a lassa che ij seugn peui
a ven-o realtà: se ’t seugne’l giust
peui but-te a edifiché.

Mach sòn l’é lòn che sempe dis e sust:
sugné e peui travajé
son còse ch’as compagno.” Peui l’é ’ndà
lontan vers la soa Dòira,
compagne soa cossiensa e volontà
e sensa por dla Mòira.