Rino Serra/Garcia Lorca/058

Da Wikisource.

Adoss[modifiché]

(tochetin)

L’ombra a l’ha durmì ‘n sël pra.
J’adoss a canto.

Anans a l’ampi ambrun invernal
Mè cheur a sagnava.
Chi a pudrìa capì j’adoss,
Ël segret ëd l’eva
Pen-a na, sto cant ëstermà
A tui jë sguard
Ëd lo spirit, melodìa dossa
Dëdlà dj’ànime?

Lotand sot ël pèis ëd l’ombra,
N’adoss a cantava.
I l’hai portame a randa për sente sò cant,
Tutun mè cheur a sent un bel gnente.

A l’era ‘n giché dë stèile invisibij
Ëdzor a l’erba ‘d rassa,
Nassita dël verb ëd la tèra
Për un sess sensa macia.

Mia arbra sentenaria dël pian
A bogiava soe feuje
E a l’ero feuje tramblante d’ambrun
Coma stèile d’argent.
Ël resumè d’un cel d’istà
A l’era la gròssa arbra.
Pasie
E ‘nt la penombra i sentìa
Le canson ëd l’eva.

Che abecé d’aurore a l’han butà ‘nsem
Soe paròle sombre?
Che làver a-j prononsio? E lòn ch’a diso
A la stèila lontan-a?
Mè cheur l’é gram, Nosgnor, i sent ant la carn
La brasa ‘mplacàbil
Dël pecà. Ij mè mar interior
A son ëstàit sensa rivera.
Tò faro l’é dëstissasse! Già jë s-ciàiriss
Ëd fiame mè cheur!

 
Tutun ël segret nèir ëd la neuit
E ‘l segret ëd l’eva
A son misterios mach për l’euj
Ëd la cossiensa uman-a?
La nebia dël misteri a fà tramblé
L’erbo, la bòja e la montagna?
Ël teror ëd j’ombre a lo sento pa
Le pere e j’erbo?
L’é un son tant sol sta mia vos?
E l’adoss pura a dis gnente?

Ma mi i sento ‘nt l’eva
Caicòs ch’a m’emossion-a…mé n’aria
Ch’a agita le ramaje ‘d mia ànima.

Esse erbo!
(A dis na vos an distansa).
L’é staje ‘n torent dë stèile
Dzor dël cel sensa macia.

I son ancrostame a l’arbra sentenaria
Con arnosità e con ansia.
Istess a na Dafne maschil ch’a scapa paurosa
Da n’Apòl d’ombra e ‘d nostalgìa.
Mè spirit l’è fondusse con le feuje
E mè sangh l’é diventà sava.
An resna oita l’é cambiasse
L’adoss ëd mie lerme.
Ël cheur l’é fondusse con le rèis,
E mia passion uman-a,
Ferend mia carn rudia,
Am lassava.

A front dël grand ambrun invernal
I torsìa le rame
Godend dij ritm ëstërmà
Ant la bisa gelà.

I l’hai sentì ‘n sij mè brass ni doss,
Caresse d’ale,
E i l’hai sentì milanta avije ‘d campagna
Che tra ij mè dij a zonzonavo.
I l’avìa n’avié d’òr viv
Ant le veje buele!
Ël paesagi e la tèra as përdìo,
A j’era mach pì ‘l cel,
E i l’hai scotà ‘l debol romor ëd j’astr
E ‘l respir ëd le montagne.

A pudran pa capì le mie dosse feuje
Ël segret ëd l’eva?
A riveran mie rèis al regn
Doa a nass e as fërma?
I l’hai piegà mie ramaje vers ël cel
Che j’onde a copiavo,
I l’hai mujà le feuje ‘nt ël diamant
Cristalin asur ch’a canta,
E i l’hai sentì borboté j’adoss
Coma mi uman i-j sento.
A l’era l’istess colé ‘d musica
E dë siensa ignorà.

An àussand ij mè brass da gigant
Ëd front a l’asur, i l’ero
Pien ëd nebia spëssa, ëd rosà
E ‘d lus anfiapìa.

I l’hai avù la grand tristëssa vegetal
Ël piasì e j’ale.
Për pudèime campé con ël vent
Fin-a a jë stèile bianche.
Tutun mè cheur ant le rèis
Arnos am mormorava:
“S’it capisse pa j’adoss,
Meuir e s-ciapa tòi ram!”

Nosgnor, ranch-me dal teren! Scot-me
Përchè a capisso j’eve!
Dame na vos che për amor a ranca
Sò segret a j’onde ‘ncantà,
Për anvisché sò faro i ciam mach
Euli ‘d paròle.

“Esse arsigneul!” A dis na vos përdùa
Ant la mòrta distansa,
E ‘n rì dë stèile afoà
L’é sgorgà dal sen ëd la neuit vardian-a.

1919