Eugenia Martinet/La dzouëre entsarmaje

Da Wikisource.

Artorn


La dzouëre entsarmaje[modifiché]

Pré S. Dedzì, cit an tina Dzouëre orgoilliausa
bat le flan regotà
contro lo véntro deur de la montagne.

«L’est magara cit an que vout se fëre épaousa»
Lo triolet di prà
i boueisson lo diave di s-olagne.

Lei répondon le beuble garfoueillen pe le gnoule:
«Dei que freida et levetta
in dzaratten din la gavie de glliasse.

saoute de foura come un aouseillon, pouè poule
beuchen di s-onde, netta
tot a ran di rontzet, et passe passe...
dei amon, eido-vo, l’est dza totta entsarmaje!»
Pe de què cetta ronfa
di viou s’arbé que la bise gateuille?

«In saccagnen le berrio desot l’equeuma blaje
treine bà cella confla
crâma de sabla blonda, que s’apeille

i gosail tot di lon. Tzouye! La blantze étoula
s’étrache su lo bor
di grou ellapei, me llié verrie la crëta

rontze i velu di roc la vieille camesoula.
Et vià pe lo dtor
de la botsaille téndre : eunna tempëta

de voèlo pèce et blan danche eunna cörsa leina
tanque i saat di tzanté.
Lè, feit un vaoulo avouè le s-äle iverte

que lei töte lo fla, me recomènche a peina
totze i fon. Anco-më
bà pe le combe avouè le s-ombre verte

écretten la barbute tavannaje de tarmo.
Et l’eigue de miedzor
et l’eigue de mienet pe lo vallon

totzor la mëma bride et lo mëmo vacarmo... »
O! Le beublo son chor,
confondon tot! Me lo tsassot di pon

dit: passade passade, et no passen dessu
atot le tsasse écheutte.
Ara si pà se fa me baillé lagne

Avouè mon arrojaou coure a l’inçon di ru
di degotsane meutte
pe eivié tot mon courti de la montagne,

que din lo clliap antecco
l’est maque un cröé planten de baselecco.


La Dòira ancërmà - Prè Saint Didier, cost ann toa dòira orgojosa / a bat sò fianch ariss / contra lë stòmi dur ëd la montagna. // «A l’è magara st’ann ch’a veul fesse sposa!» / Aj lo disia ’l tërfoj di pra / a le boschin-e dle nissòle. // Ai rëspondo j’arbron, brotand ant le nìvole: / «Da quand che frèida e lingera, / an picotand drinta la gavia ’d giassa. // a sauta fòra come n’osletin peui, a robata, / an sbatend j’onde fòrt, / rasent al giairon, e a passa a passa... // da lassù vëdde un pò, l’é già tuta ancërmà!». / Ma perché costa stòria / di vej arbron, che la bisa a gatija? // Sopatand le pere sota la s-ciuma smòrta / a strusa giù cola fior gonfia / ’d sabia ch’as taca // senssa fin al rivass. Vardte! La stòla bianca / a së s-cianca an sël bòrd / dël ciaplé, ma chila a gira la crësta. // e aj rusia a lë vlù dël ròch soa marsina frusta. / E giù per i bissa-bissòt / dla pinera tënnra: na tempesta // Ëd vei bianch e bleu a danssa na corssa fàcila / fina al saut ëd lë spron. / Lì a fa un vòl con j’ale duverte // ch’aj gava ’l fià, ma pena ch’a torna ancaminesse / a toca ’l fond. A torna / giù per le combe con j’ombre vërde // sbrinciand i buatass ancantà da l’anciarm. / E l’eva ’d mesdì / e l’eva ’d mesaneuit per ël valon // sempre l’istess armor e l’istess rabel...». / Oh! J’arbron a son ciòrgn, / a confondo tut! Ma ’l gargojé dël pont // a dis: passé passé, e noi ij passoma anssima / con le braje suite. / Ora sai pa s’i devo geneme // ’D core con me bagnor arlongh i ri / di mojiss silenssios / per seivé tut mè cit òrt ëd montagna, // che ant ël vas antich / a l’é mach na strìsola piantina ’d basilicò.

Patoà dla val d’Osta; tradussion ëd Pinin Pacòt. Da Armanach piemontèis për ël 1934.