Giovanni Cerutti/Canson/La monia zolìa

Da Wikisource.

Artorn


LA MONIA ZOLÌA[modifiché]

Un “gentil galant”, mentre andava a cavallo, incontra una giovane e bella monaca, fuori dal monastero e le propone di lasciare la vita religiosa. La monachella sembra acconsentire, ma ritorna al monastero perché lì intende rimanere! Dopo tre giorni d’inutile attesa, il “gentil galant” va dalla Madre badessa, la quale gli dice che ha sbagliato a lasciar andare la monachella (“la quaglia”) che aveva già “sotto i piedi”!


Gentil galant a l’é montà a caval (bis),
s’é riscontrasse 'nt un-a monia, a l’era tant bela, frësca e bionda.

Gentil galant a j’ha bin dit (bis) :
« Veuli venì con mi a l’ombrëta? Mai pì sareve monighëta ».

« Gentil galant, speteme sì (bis),
vado a posé la tùnichëta, peui tornarei con voi a l’ombrëta ».

S’a l’ha spetala tre dì e tre neuit (bis),
a l’ombrëta de l’oliva, e mai pì la monia venìa.

Gentil galant va al monastè (bis),
va a tambussé la pòrta grandëta, l’é seurtì fòra Mare Badëssa.

« Còsa serchévi, gentil galant ? » (bis)
« E mi na serco na monighëta ch’a m’ha promess 'd ven-e a l’ombrëta ».

« L’avìi la quaja sota ai pé (bis),
l’evì lassala volé via, parèj l’ha fàit la monia zolìa ».