Ezio Marinoni/Tèra 'd vej

Da Wikisource.

Artorn


Tèra 'd vej[modifiché]

Ambelessì, sù na tèra 'd silensi,
doa son crasà le paròle e ij respir,
ël sol ch'a sponta visca le candèile
dla speransa anfiapìa dla borgà.

Che 'd seugn perdù daré dle nivoren-e!
Quanti sì son andass-ne sensa artorn!
Donca, përchè speré 'ncora na vòlta?
Dovèj torna guardé vers l'arch-an-cel?

A l'é pro vèra: 'd sèira, 's visco sempre
ij feu, e 'l fum së spantia 'nt le pinere
doa stan quacià, 'nt ij ni, j'oslòt pì cit.
E quandi, 'nt j'èire 'd pais, branda 'l feu,

përfum sarvaj dla vita montagnin-a,
la gioventù më smija torna chërse
co 'l pior dij vej dla rassa nòstra vera.
Un sol consert a canta la Natura:

lerme 'd cristal piorà dai pin antich
pòrto për man ij mòrt dël camposanto
abandonà, ciamand, për lor, pietà.
Un dì, saran compagn dël regn ëd tèra...

Staneuit, quat vej vijor guardran le ca
ch'a van pian a meuire 'nt la miseria:
a conforté sò seugn pers, mnirà gnun.
As sentiran pì nen ij pass dij fieuj

giovo arbombé sl'asfalt dla tèra sùita,
e gnanca 'n pàira 'd sòch marcé 'nt le vis!
Meusie, j'ore a passo; pasie, a passo sempre:
ma 'nt le cusin-e veje l'é destiss

ël fornel ëd ca... 'l feu, branda pì nen...
Ël temp dlamson dël gran, ant la stagion
dël sol a crija 'l viva a costa vita
tròp ëscarpisà, 'ncor bela da vive.

E lì, daré dle nìvole, 'l sol càud
speta l'arciam dij sò fratej 'n sla tèra,
për ëmnì torna a fé vëdde sò ragg
e 'nluminé 'd silensi nòstra anvìa.