Adriano Cavallo/Vive dë sfros

Da Wikisource.

Artorn


Vive dë sfros[modifiché]

A tnisia da lontan la nòmina grama che la famija Giaco as portava dapress da generassion. Nen ch’a fussa na famija baravantan-a e mal vista da sò compaisan, tut àutr! Lòn ch’a la distinguìa da j’àutre famije a l’era portà da un vissiòt che ij mas-ciòt ëd la famija a j’ero tramandass-lo da generassion an generassion, tant da dventè a finitiva na tradission famijar.

L’ùltim ëd le generassion a l’era cognossù con lë stra­nòm ëd Giaco “sfrosador” (an patoà “Jacque fraoudiou”). Già che, costa atività, a l’é pa ch’a vnèissa fàita tant parèj pèr vissi o për costuma, ma a l’era portà pi che d’àutr për esigensa ‘d vita, për consente a soa famija ‘d podèj buté cheicòs sota ij martej mincadi, senza dovèj pati la fam, oltra ai sacrifissi e privassion ch’a j ‘ero obligà a soporté an coj temp trist, sùbit dòp la prima guèra mondial.

A venta savèj che sta famija a l’avia avù na batòsta dôp l’àutra. Ij doj frej ëd Giaco, Bep e Steo, a j’ero mort fòra ‘d ca për un destin crudél. Bep a l’era môrt an guèra sël Mont Nèir dòp n’assàut a l’arma bianca, mentre che Steo a l’avia lassaje la ghirba sotrà da na valanca an travërsand ël confin, për torné da soa famija dòp d’avèj fàit la “sta­gion” an Fransa. A ca con Giaco a l’era restaie soa mare Neta e Lussiòta, vidoa dè Steo con na fiëtta ‘d tre agn: Netin-a.

Për sta famija la situassion a l’era fasse greva a la mira che, per mancansa ëd brass për travajé cola tèra moronùa, a l’avio dovù vende ‘l pcit cabial e a j’ero tnusse tre crave e chèich fèje pèr podèj sostnisse a la bela mej. Parèj Giaco a l’era angignasse a buté an pràtica tuti ij truch e le malis­sie ch’a l’avia piàit prima dal grand e peui da sò pare, pèr coma fé a sfruté tut lòn che la natura a-j passava.

La famija ‘d Giaco a vivia ‘nt na veja bàita butà arlongh na mulatera che a mnava vers ël confin con la Fransa. An coj temp le montagne ch’a fasio da bastion a la valada a j ‘ero un ver paradis për l’abondansa ‘d bes-ce servaje, dai camoss a le levr grise, dai biancon (levr bianche) a le marmòte, a le volp, màrtore, pèrnis gaje (coturnis) e pèr­nis bianche (cialabrie), dai fasan èd montagna (fisogaj o forcej) a le bëcasse al temp dij pass ëd l’otogn e dla prima, oltra a j‘osej da rama, coma le grive, ij tord, ij colomb favé e via fòrt.

Tut sòn a l’era bin apresià a coj temp e arsërcà da j’o­berge dla valada e dle sità butà ai pé die montagne. Për tant a l’era mal-fé podèj arfornisse, spece fòra dèl temp ëd cassa. A l’era col-lì ël moment pi bon për Giaco “sfrosa­dor” ëd buté a sò vantage tut lòn ch’a l’avia amprendù dai sò vej; a-j bastava ‘d buteje an pràtica, con la fiusa ëd fini nen ant la trubia dij vardiacassa o dij carabigné reaj, che da sempe a tnisio d’euj Giaco “fraoudiou”.

Loràutri a lo savio che sta famija a dzorvivia mach su lòn che Giaco a riessia a ciapé dë sfròs, an barba a tute le proibission amponùe da la Tùa. Sigur che tante vire j’au­torità a l’avran sarà n’euj, pèr nen di doi, su costa atività fòra dla lei ëd Giaco.

Ma Giaco a l’era pa mach në sfrosador bin amanà, a l’era ‘dcò un gran cassador oltra che ‘n pëscador vajant. Chiel a cognossia soe montagne coma pòchi. A l’avia na gran pràtica dj’erbe montagnarde. A temp e ora a ‘ndasia a cheuje le fior èd zënèiver, ëd genepi mas-cc, l’argensan-a, l’erba cuca o gensanela, artemisia o canamia ‘d montagna, l’erba bianca o dij verm, e via fôrt. Ed tute coste erbe a savia pregi e virtù. A në fasia ‘d gròsse sacà e, dòp d’avèj­-je fàite sëché, a-j vendia a lë spessiari dèl pais. Pèr là tant, Giaco “sfrosador” a riessia a gavé da soe montagne tut lòn che la natura a j‘ufria. As peul disse che, a soa manera, a fussa bin an-namorà dla natura e, cand ch’a vnisia plinà da j’autorità (bastansa da ràir), a savia coma fé a dësfen­dse da sol, gnanca s’a fussa stàit n’avocat arnomà.

Pròpi un-a ‘d cole pòche vòte ch’a l’era fini dëdnans a la giustissia a l’era stàita cola ch’a l’avria cambià soa esistensa e cola dla famija. La stagion ëd la cassa a stasia për finì, a j’ero ij prim dè dzèmber. Giaco a l’avia profitane për fé miraco l’ùltima surtia “regolar” për cola stagion. N’obergista d’un pais èd j’anviron a l’avia ciamaje — cognossend chi ch’a l’era Giaco — smenda un pàira ‘d levr, ch’a dovio serve për na sin-a ordinà da ‘d client arnomà.

Pèr Giaco cola ordinassion a l’era peui gnente dë spe­cial. Parèj a la matin bonora a l’era parti da ca con sò suss Cili, ël sacapan e la dobiëtta a tracòla, e con doe o tre pu­gnà ‘d cartatoce butà a scaudé ant le sacòce dia cassadora. Da ver cassador ëd montagna a brivava con ardiman la mulatera vers ij brich àut butà ai confin con la la Fransa. Pi a montava e pi a sentia odor èd fiòca, portà da ‘n vent gajard ch’a calava geilà, sgiafiandje ‘l moro e fasendje dventé ij sò bej mostacc argentà da la galaverna.

Giaco a l’avia sentor che da un moment a l’àutr a podèis­sa taché a fioché e antlora a l’avia daje viass a sò taboj, che da li a pòch a ‘ncrosiava na pastura dla levr; a-i butava pa tant a aussela e Giaco a falia pa ‘l colp. E un-a, a l’era disse, àora ‘m në bastria ‘ncor un-a e peui se a taca a fio­ché i caloma pi fito che ampressa. Mentre a travërsavo na gròssa cassera, Cili a tacava torn a marchè, doi o tre giap, e vardla li la merla: un bel biancon che Giaco, tant për cambié, a sbalia pa. E doe! N’àtim èd pàusa setà a l’arpar daré d’un coston për rusiesse ‘n crocion èd pan e ‘n tòch èd nostral, cand a taca a valosché. Giaco a perd pa temp, a sàuta an pé, e peui giù vers ël pais. Antant, pèr rivé al pais a-i andasia doe orasse, ma la fiòca a l’era butasse a calé sensa deuit. Pèr boneur che Giaco a l’era bin pràtich dij leu e dij senté: parèj, se pura la fiòca a vnèissa ‘n virand da fé pòu, Giaco e sò can as avzinavo a dëstinassion. A-i mancava na tèrzen-a ‘d méter pèr rivé a dëstinassion, cand da daré ‘d na chèra ‘d na grangia a-j sautava dëdnans, con èl fusil pontà contra, ël vardiacassa dèl pais: Berto “gamba lesta” che, con fé decis, a j’órdina ‘d consegneje sò fusil e le doe levr, e a lo diciara an contravension pèr “aver cacciato su terreno coperto di neve”. Giaco a l’era stàit pijà a la sprovista e, bele ch’a giurèissa che, cand ch’a l’avia tiraje a le levr a fiocava pa ‘ncor, a l’era staje gnun vers a feje cambié ideja a Berto che, sempe con ël fusil pontà, a lo compagnava findi a la caserma dij cara­bigné, onda a venìa verbalisò e sequestrà fusil, cartatoce e le doe levr.

Për Giaco a l’era stàit un colp dur, gnanca tant për la figura ch’a fasìa dèdnans ai compaisan, ma pi che tut për la manera ch’a l’era stàit tratà da Berto. Ij doi a j ‘ero stàit grand amis e tuti doi braconié marca leon. Peui, cand che Berto a l’era dventà ël vardiacassa dèl pòst, l’amicissia tra ij doi a l’era rompusse. Giaco a lo considerava ‘n traditor e Berto a voria fesse passè për onest, sensa mace, cand ch’a l’era pròpi nen farin-a da fé àstie. Parèj Giaco a l’avia dovù presentesse al pretor, con l’a­cusa d’avèj cassò su teren coatà ‘d flòca: na còsa «seve­ramente proibita dalla legge, per cui questi abusi li stron­cherò con la massima fermezza». Parèj a l’avia esordi ‘l pretor arvolgendse a Giaco e, con fé autoritari, a-j ciama­va: «Imputato, cosa ha da dire a sua discolpa?».

A sta mira Giaco da acusò a l’era trasformasse an acu­sator e con la rabia ‘ncreus a l’era dëscadnasse pròpi ant ij confront ëd la lej che, scond chiel, a l’era al servissi dij “potent privilegià” che a në profito dla pòvra gent pèr fesse ij sô anteresse. Ël pretor, a sente n’afé parèj, a l’e­ra scaudasse pa pòch, ciamandje ch’a spessifichèissa bin còs ch’a voria di con coie “accuse infondate”, ma Giaco a l’avia rësponduje pèr le rime: «I son si a dësfendme da l’acusa d’avèj massò doe levr “cacciando su terreno co­perto da neve” e sòn a l’é considerà “un grave reato punito con severità dalla legge”. Mi le levr i i’hai massaje cand a fiocava ‘ncor nen, a pi che doe ore e mesa dë stra da mia ca, dëdlà dia comba Ciabrena. Cand a l’avia tacà a fioché, i son ancaminame, i dovia bin rivé a ca, i podia pa volé! Pèr lo tant, com ch’a fà ‘l vandiacassa a di ch’i l’hai massò ste doe levr s’un teren coatà ‘d fiòca, cand che chiel a l’avia spetame a l’avàit dëdnans a mia ca? Antlora, chi a l’é ch’a l’ha giurà ‘l fàuss? Ma se mi i son un delinquent, pèr avèj fàit na còsa che i l’hai nen fàit, a veul ës-ciarime com a l’é che coj ch’a l’han mandà al masél milanta e milanta fiolastron, pare ‘d famija, a massé e a fesse massé, nopà che esse processò e butà al mur, a son èstàit carià ‘d bin­dej e ‘d mudaje, e avansò ‘d gré? E costa chiel a la ciama giustissia?».

A sente sta còsa ‘l pretor con j’euj fòra dla testa as aus­sava an pé an brajand: «Faccia silenzio o sono costretto a condannarla per oltraggio alla corte e si vergogni di insultare quei prodi figli della patria che hanno fatto esclu­sivamente il loro dovere, mentre lei dov’era in quei tristi frangenti?» Giaco, sensa fé na piega, a-j ciama: «I peuss parlé?». Ël pretor, sëncand ëd desse ‘n contegn pi aproprià a j’anbat: «Adesso parli, ma in italiano». E Giaco: «Ch’am ëscusa sor pretor, ma mi i son mach bon a parlé an patoà, al màssim an piemontèis ampòch èstropià. A dev savèj che, se pura i j ‘era pa bon a parlé an italian, a l’han fame gamalé quatr agn èd cola guèra maledeta contra ij Tùder, mentre che me frél Bep a l’ha mach lassaje la ghirba, rin­grassiand coj che chiel a ciama “prodi figli della patria”. E mi i dovria sburdime për soe mnasse? Ch’am buta pura ‘n galera, parèj la “patria” a dovrà mantnime, ma a l’avrà sla consiensa na famija dësgrassià con na mare veja e na vidoa con na masnà da cotolengo».

As vëd che le paròle ‘d Giaco a l’avio faje efèt al pretor che, dòp des minute d’artir an “camera di consiglio” a torna e a proclama, con na frisa d’ambarass, la sentensa: «In nome del popolo italiano, assolvo l’imputato per in­sufficienza di prove». Parèj Giaco a lassava la pretura da òm liber e a podia tomé a soa ciaborna. Ëdcò sta vira-si a l’era andaje a breu ‘d pola ma a chiel, da viton testard, a-j bastava pa la sentensa dël pretor: an chiel a rumiava ‘l ghignon vers ël vardiacassa dèl pais.

Dal di dèl process an pretura ij doi as vardavo an ca­gnesch. Ël vardiacassa a l’era sentusse umilià da la de­cision dël pretor, mentre Giaco as sentia tradi pròpi da Berto, che chiel a chërdia ch’a fussa sempe n’amis, vist le marminele che a l’avio combinà ‘nt j‘agn passà.

Ma Berto “gamba lesta” a cognossia bin ij truch che ‘n bon braconié a dev cognòsse për sò mësté e pa për gnente ant l’ambient dij “ciassou” as disia che për fé ‘n bon van­diacassa, a venta che prima a sia stàit un bon braconié. Berto a l’era la confërma: a basta di che chiel a molava pa li ‘d ten-e d’euj tuti ij moviment ch’a fasia Giaco. Ma Giaco, che për furbissia e malissie a l’era pa da men che Berto, a savia cole ch’a j’ero soe mòsse e a fasia finta d’an­tajessne nen, combin che sto comportament a j’andèissa a scàpit èd soa atività. Ma ‘l dèstin a stasia spetandje tuti doi, giusta lì da daré dla chèra.

A j’ero ij prim ëd mars, e da vàire di a l’avia fiocà da butene giù na bela mzura. Oltra la pinera ch’a dominava ‘l pais, a l’era calajne pi che doi méter èd fiòca marsa. Con­siderà la stagion e tuta cola fiòca, a l’era dventà un pericol aventuresse con le ciastre, con l’arzigh che minca ‘n pass a podèissa provoché ‘l dëstach èd valanche dai coston pi espòst al sol.

Ma për Giaco a smijava che tuta cola fiòca a fussa pa d’antrap për lòn ch’a l’avia an ment e, coma se gnente a fussa, a l’era anandiasse con ardiman pròpi vers coj sit considerà da sempe pericolos da travèrsé con la fiòca frèsca. Vist che tra la gent dël pòst a l’era slargasse la vos ch’a fussa stàit vist un èd j‘ùltim esemplar ëd luv, con ël sach a l’era portasse darè ‘l fusil, se pën cas a l’avèissa, avune damanca, da dovré coma difèisa pèrsonal; oltra a tut l’armamentari ‘d ciapèire, grif e tajôle, da stansié ant ij passage die bes-ce ch’a j’ero considerà “nocive” da la Tùa, e donca da eliminé, coma volp, màrtore, foin, bédo­le, ciat feirant, oltra a j’osej coma òje, pojan-e, farchèt e via fòrt; ma pì che tut ij luv. An col temp-là ël fusil as pudia porté coma arma da difèisa pèrsonal. Parèj Giaco, con sò fusil a spala, a l’era surti da la pinera. Ma a smijava ch’a lo fèissa ‘d propòsit a fesse noté. Sò comportament a saria sicurament èstàit notà da Berto “gamba lesta”, tant da cisselo a andé dapress a soe marche. Con l’atension la pi granda a l’avia travèrsò col gorgion pericolos e, rivà da l’àutra banda, a l’era butasse a l’arpar ëd na gròssa ròca e a l’avia ancaminà a speté. Mentre pi an bass Berto, coma se gnente a fussa, as anfilava sensa esitassion ant ël gorgion. A l’era giusta rivà ‘nt èl mes dèl gorgion cand che ‘n colp ësmòrt ëd fusil a arbombava sla montagna. A l’era stàit n’àtim e da la sima dë sto canalon as dëstacava na gran quantità ‘d fiòca, ch’as èsfrandava vers aval con na fòrsa tal che malëzzo, frasso e sap a volavo coma s’a fusso stàit èd brichèt, ravagiand tut iòn ch’a ‘ncontnava e baronand tut a caon ëd la comba, Berto comprèis.

Gnanca da parlene, Giaco a l’era stàit sùbit sospetà d’esse stàit chiel ch’a l’avia sparà ‘l colp ch’a l’avia pro­vocà sta dësgrassia. Ant la caserma dij carabigné a l’era stàit anterogà dal maressial: Giaco a confërmava d’avèj sparà ‘n colp, ma a l’avia tiraje a na volp e, a soa difèisa, a l’avia fin-a portala coma preuva. As peul disse ch’a fussa ‘ncor càuda. An fòrsa ‘d cola preuva Giaco a vnisia lassò liber, ma dòp doe ore ij carabigné a ‘ndasio a pijelo a soa ca e a-j butavo ij fer ai pols; a vnisia portà ‘n gataboja su órdin dèl pretor e acusò d’esse ‘l responsàbil ëd la mòrt èd Berto. A Giaco a l’era servije gnente ‘d giuré e spërgiuré che chiel a l’avia nen falo ‘d propòsit, ma ch’a l’era stàit un cas: a l’é pa stàit chërdù e a vnisia mandà sota process con l’acusa anfamanta d’amassidi volontari.

Giaco, cand ch’a l’avia savù che a arzigava l’ergàstol, a l’era sarasse ant un mutism ostinà. A l’avia pa pi vorsù parlé con gnun, gnanca con ij sò. A l’avia arzistù doi di. La matin dël ters di ij tirafroj a l’avio trovalo ampicà a la fra dla fnestra da onda as antravëdio a quadrèt ij crest ëd soe montagne. A i’avia nen podù soporté cola acusa dësgiusta. Braconié sé, sassin nò!

Driano ’d Caval (Da La Slòira, Stémber 2015, Ann XXI]